Quan la notícia de la desaparició de la Lleona va arribar a en Miquel aquest ja portava hores despert, més aviat hores sense poder dormir. Potser pels litres de cafè que prenia, potser pels remordiments, potser pels dos.  Però bé, estar despert tant d’hora no era una novetat, el que si que ho era va ser el missatge que va rebre on li anunciaven un nou cas. Se’l va llegir atònit i tot seguit va valorar si acceptaria el cas, “si la Laia estigués aquí no voldria que l’agafés”, va pensar. Cert, però la Laia no hi era, l’havia abandonat, i una distracció no li anirà malament, va pensar mentre sortia de casa.

​

En Miquel, un detectiu privat, adorava aquella estàtua, la Laia també, però deixar l’estàtua enrere no li va impedir marxar, “tu tampoc” es va dir en Miquel fent una ganyota de dolor. Però bé, la qüestió és que l’estàtua no hi era i era la seva obligació trobar-la, d’immediat. Com feia amb cada cas es va plantejar les tres preguntes: perquè, com, i quan. Va començar per la més fàcil: quan. Com havia preguntat a la Sra. Ramona la estàtua estava al seu lloc quan ella havia anat a dormir, 21:00, i ja no hi era al despertar: 06:00. Perquè? Bé és una gran atracció turística i una obra d’art, algú podria demanar un rescat o vendre-la per una bona quantitat. I per últim: Com? La Lleona estava enganxada a una columna de pedra, que no hi era, que a part de ser llarga segur que era pesada... Anava pensant el Miquel ja en el capvespre mentre arribava a la plaça on hi havia la Lleona. “De fet l’únic moment en que l’han mogut va ser quan la van reparar, exacte!” Va exclamar, mentre arribava a la plaça i amb un somriure sense rastre de sorpresa observava a la Lleona en el seu lloc de sempre.