Si algú volgués descriure la Sra. Ramona només necessitaria una paraula, ordinària. La Sra Ramona tenia una vida ordinària, en una ciutat ordinària amb una rutina ordinària, es despertava, esmorzava i abans de la dutxa sortia al balcó per veure com la seva ciutat ordinària despertava mandrosament. La vista des de el seu balcó també era ordinària, si veien cases i carrerons, amb fanals i automòbils, i també si podia veure, l’escultura del Cul de la Lleona. Sent una bona gironina ordinària, aquella escultura li agradava, i molt.

​

Com a qualsevol persona ordinària, tot allò que no ho era la espantava. Per això aquell matí d’abril, la Sra. Ramona va proferir el crit que va despertar el veïnat: acabava de succeir quelcom molt poc ordinari.

​

Si aquell matí hagués estat ordinari la Sra. Ramona s’hagués dutxat i hagués baixat al mercat però com que no ho era la Sra. Ramona va haver de quedar-se a casa responent preguntes d’un detectiu malhumorat pel matí, una periodista ansiosa per la tarda, i una nena tossuda per la nit. I la pobre Sra. Ramona va anar a dormir sense saber que al matí de l’endemà si que seria ordinari, la Lleona hauria tornat i el misteri estaria solucionat.