Com a qualsevol nena  de vuit anys que es passés les tardes llegint llibres sobre aventures, guerreres i exploradors a la Ruth li encantaven els misteris, i més els de debò. Per això després de que l’Ernest li digués a la Ruth el misteri que envoltava la ciutat no en va poder parar de pensar en tot el dia: a classe de matemàtiques, llengües i fins hi tot al pati. Així doncs a les cinc quan el timbre de l’escola de la Ruth va sonar per última vegada li va faltar temps per sortir corrents i llençar-se de ple a l’aventura.

 

Com havia aprés en els seus llibres per trobar la Lleona la Ruth havia de pensar com la Lleona, així que es va dirigir cap al lloc habitual de la Lleona i aleshores havia de... Ara que havia de fer? “Cullera!” va pensar “Haviam si fos una escultura on aniria?” es preguntava la Ruth. “Potser estava farta de ser una escultura! Potser volia ser una lleona de debò, no, impossible, a Girona no hi ha zoos. Potser està embruixada i...” i mentre pensava i pensava es feia fosc i una gran camioneta aparcava en mig de la plaça, dos homes en sortien i de dins la camioneta hi treien, una fina columna de pedra amb una figura enganxada coneguda com el Cul de la Lleona.

 

“Oh!” va exclamar la Ruth, “Els lladres han tornat a deixar la Lleona, deuen tenir remordiments!”. “Lladres?” va preguntar un dels homes, “Nosaltres no som lladres, som reparadors, la columna de la Lleona tenia una esquerda i nosaltres l’hem arreglat” dit això els homes i la furgoneta van marxar, just quan arribava una atònita periodista, un orgullós detectiu i la Sra. Ramona apagava la llum i tancava els ulls.